Ja fa uns set anys que vaig començar el viatge més interessant de la meva vida: el de ser mare. Poc m’imaginava en aquell temps que ara seria on soc i faria el que faig. Me n’alegro molt d’haver començat a caminar doncs fent camí és com s’aprèn i es desaprèn.
La vida em va dur a un grup de mares a Barcelona, elles em van iniciar en el carreró de la maternitat i em van obrir tot un món desconegut per a mi i per al pare de les meves filles i fill.
Vaig començar a alletar la meva primera filla, la Jana, sols nèixer i vam aprendre totes dues plegades com connectar-nos, com intercanviar-nos emocions, experiències i sentiments. Va ser fantàstic, únic, irrepetible. Mare i filla coneixent-nos dia a dia. Per a mi ha representat un gran canvi, m’ha obert la ment, l’esperit. A través de l’alletament he après a mirar les coses amb uns altres ulls. Aquelles mirades tant intenses, tan plenes d’amor i de gratitud de la meva, aleshores, bebèJana... com les recordo...
Després va venir el segon embaràs, la Gemma ja estava en camí, durant aquest embaràs vaig dubtar molt, la Jana mamava, tenia sols un any i mig... poc després es va deslletar, segurament jo, amb els meus dubtes, vaig fer que ens deslletessim, potser tenia por, potser ho veia tot molt complicat... però va ser així i l’embaràs va continuar sense alletar la Jana.
Va nèixer la Gemma i una nova maternitat va sorgir. Va ser diferent, la Gemma era diferent i jo també. Una nova oportunitat per aprendre i desaprendre. També vam passar llargues estones totes dues alletant, molts moments dolços, d’intercanvi, de comunicació.
I amb el tercer embaràs vaig continuar alletant la meva segona filla, vaig decidir continuar, vaig decidir que, fins que ella volgués li donaria pit i... resulta que ara, amb 4 anys la Gemma continua mamant.
La meva panxa d’embarassada anava creixent i la Gemma continuava mamant, a dies moltíssim, a dies no tant. Buscavem noves posicions per estar totes dues més còmodes.
Va nèixer l’Aran, el petit de la família, i amb tota la naturalitat del món i el mateix dia de donar a llum la Gemma em va demanar pit i li vaig donar. I l’Aran mamava a tota hora com a bon bebè de poc temps i la Gemma, de tant en tant s’apuntava a la falda de la mare on hi trobava l’altre pit ple de “lleteta dolça” com diu ella.
Aquesta experiència tant especial de donar el pit a dos fills alhora ... veure com les seves manetes es troben, s’acaricien, es comuniquen... quan l’Aran tot just tenia setmanes de vida la seva germaneta amb 2 anyets li acariciava els peuets i la panxeta. Més endavant es miraven mentre compartien la mare. Dos pits, dues boquetes.
Ara, amb el temps i quan ja són grandets i ens costa a tots tres una mica més compartir aquestes estones... recordo amb especial il·lusió aquests moments.
Entre ells hi ha una relació especial, en part per la seva manera de ser, en part perquè han tingut un alletament compartit i estic convençuda que això ha enfortit els seus llaços com a germans.
Poc em pensava fa set anys que ara seria on soc i faria el que faig.