Un fet natural ?

L’embaràs el vèiem com un fet natural i la nostra intenció era viure’l així dins de les possibilitats, natural i en parella. Va ser un embaràs tranquil i feliç. Vam aconseguir trobar un curs de preparació al part on acceptaven que assistís l’home i on els exercicis es realitzaven dins de l’aigua. També vam estar d’acord des del primer moment que alletaríem el nostre fill amb el pit, perque consideràvem que era el millor i el més natural. De fet, no recordo ni haver-ho discutit, sempre ho donàvem per fet.

Quan algú em preguntava si li donaria el pit al nadó, responia afirmativament sense pensar-m’ho dues vegades. No pensava que pugués tenir cap problema. Durant tot l’embaràs vam estar llegint llibres i la llevadora del curs ens va donar molta informació i ens va resoldre molts dubtes. El sentiment que teníem era que no hi hauria d’haver cap problema: “Tenim molt clar que li volem donar el pit”, “Tenim informació” i al voltant nostre les parelles que havíen alletat al seu fill no havíen tingut problemes (o al menys no ens ho havien explicat). Ara penso que les experiències dures i dífícils no et passen només a tu, és simplement que poca gent t’ho explica. Suposo que per aquest motiu, quan algú et comenta que una tercera persona ha tingut problemes amb l’alletament ho sents lluny i penses que tu no n’has de tenir cap. Penso que a la nostra societat la paternitat-maternitat s’ha convertit en un tema tabú. Hi ha uns tòpics que la gent et va repetint quan hi parles per no explicar-te realment la seva pròpia experiència i que només et transmeten idees i sentiments erronis que a la llarga et fan sentir insegura i infeliç. Així doncs, ens enfrontàvem a una experiència d’alletament, feliços però sense ser conscients del què ens hi podíem trobar.

L’Emma va néixer a les 6:40 del matí i fins gairebé les 10 no me la van donar per alletar-la. Tres hores després! Va venir una infermera que el primer que em va dir va ser que no tenia mugró. Va marxar i em va portar una mugronera. Ara no recordo si primer va intentar de posar-me-la i en veure que no s’enganxava va fer l’apreciació del mugró. El que recordo és que vaig tenir un sentiment d’extranyesa. Mai ningú no m’havia dit que tindria problemes amb l’alletament perque observava que el meu mugró era petit. Ni la doctora, ni la llevadora, ni la meva mare, ni cap amiga… ningú dels que m’havia vist el mugró. Moltes dones i mai cap comentari al respecte. De fet, no he notat mai que el meu mugró fos més petit que el de les altres dones. Però és clar, tu no ets cap experta, acabes de tenir el teu primer fill i la infermera en veu desenes de mugrons al dia, fa la seva feina. Ella sí que ho deu tenir clar (això és el que penses!). I li fas cas, una mica a contracor. Amb tot i així, a l’Emma li costava molt d’agafar-se i quan ho aconseguia em feia molt de mal. Malgrat les recomanacions probava sempre primer sense la mugronera, i només si no ens en sortíem l’agafava. La mitjana de temps que trigàvem en començar a mamar era de 20-30 minuts. Tant la nena com jo ens posàvem molt nervioses i el moment de donar el pit es va convertir en un moment de tensió. En aquells moments era el meu marit el que m’ajudava a mantenir la calma i a tranquil·litzar l’Emma quan es posava molt nerviosa. Van passar tres dies i l’Emma perdia pes. Va néixer gran però ja perdia gairebé el 10% que com a molt poden perdre sense deshidratar-se. O sigui que el pediatra ens va portar uns suplements (preparats ja en biberó) que li havíem de donar si es desesperava molt. Em vaig sentir molt malament. Què passava? Perquè em donaven biberó? No sabien que això podia dificultar la lactància? Em sentia cada vegada més trista. Què estava fent malament? Ens vam resistir el que vam poder fins que li vam haver de donar el primer suplement. Em sentia tan trista! Com si estigués traïnt la meva filla, fent-li mal conscientment. Evidentment no era això. El més important era que l’Emma no emmalaltís, i si havia de ser donant-li un biberó, doncs benvingut fos. Mentre el meu cap entenia aquest raonament, el meu cor no. Intentava entendre, escoltar el meu marit, no plorar per ajudar-lo a ell, a la meva filla i a mi, però no era capaç de sentir consol.

Vaig sortir de la clínica amb clivelles al mugró, donant-li el pit amb mugronera i amb el sentiment que a partir d’aquell moment tot aniria millor. A casa no va millorar. Li continuava costant molt d’agafar-se i quan ho feia, desitjava tenir un pal per poder mossegar-lo de mal que em feia. Però aguantes i penses que ja passarà, que això era el que has de fer, per a ella i per a tu. Vaig trucar la llevadora que ens havia donat el curs i em va comentar que la mugronera era dolent pel bebé, que li costava molt de treure’n la llet i que no la fes servir. El món em va caure a sobre. No sabia què fer. Vaig trucar un amic que m’havia parlat d’un metge especialista en lactància i li vaig demanar ajuda. Aquella mateixa nit em va donar el telèfon del Luis Ruiz i el meu amic va venir a casa per mirar d’ajudar-me a colocar bé l’Emma al pit. Sense èxit. L’endemà al matí ja vaig trucar al Luis, que em va donar hora a la tarda. Abans vaig anar a la ginecòloga per treure’m les grapes i li vaig comentar que els mugrons em feien molt de mal i que tenia moltes clivelles. La seva resposta va ser que aguantés, que en un mes tindria “callos”. Mare meva! Ho vaig trobar molt salvatge! Cada vegada estava més trista. Els meus pares m’intentaven animar dient que la meva filla estava sana i que tenia molts motius per estar contenta, que estar trista perjudicava també l’Emma, que ja estava fent el que podia. Tenien tota la raó, però a mi no servia. Tenia el mal al cor, molt endins! En sortir vam anar cap a la consulta del Luis. Ens va explicar com funcionava la lactància i després de comprovar que l’Emma no s’enganxava, vam començar a donar-li amb una xeringa la llet que m’extreia amb el tirallets. El meu sentiment, però seguia sent de fracàs. Un parell de dies després ens va venir a veure a casa la Rosario, del grup de mares d’Areola. Va mirar també de colocar-me bé l’Emma. Però ella no sabia agafar-se. Ens va explicar amb molt de carinyo el que ja ens havia explicat el Luis. Calia que l’Emma em sentís pell amb pell, que redescobrís el meu pit i la manera d’agafar-s’hi. Jo em preguntava com un bebé tan petit pot aprendre a mamar quan no en sap. En aquells moments en què estàs tan trista, vols creure el que et diuen, però no n’ets capaç. Així doncs, vaig esforçar-me per ser més positiva dins de la tristor. Cada vegada que havia de mamar me l’apropava al pit. Ella es posava nerviosa perque el tenia allà i no era capaç d’agafar-s’hi. Jo li parlava fluixet, l’animava i acaronava la seva careta fins que ella estava massa nerviosa. Ho feia intentant allunyar els pensaments negatius que em venien al cap sense parar. “No aprendrà”. “Li hauré de donar biberó”. “Si hagués exigit que me la donessin en néixer…”. “Si me l’hagués posat al pit abans…”. “No sóc capaç de fer el que he de fer com a mare”. “Estic fallant a la meva filla i al meu marit”… M’obligava a substituir-los per transmetre’ls a l’Emma. “A poc a poc aniràs aprenent”. “La mare és amb tu i t’estima”. “No et desanimis”. “Vinga, carinyo tranquila”… Mentrestant me la posava a sobre perque sentís la meva pell i el meu calor. Anaven passant els dies. De sobte, un dia quan el seu pare li començava a donar la llet amb la xeringa, va notar que l’ Emma feia un moviment nou amb la llengua! Havia fet un gran passet! Ara sabia que calia fer servir la llengua per extreure la llet del pit! Vaig començar a creure que podriem aconseguir-ho. M’hi vaig agafar a això tot el que vaig poder. A partir d’aquí, cada dia anava aconseguint alguna cosa. Un altre dia va ser capaç de fer una xuclada ben feta, un altre dia en va fer dues… Em continuava sentint molt trista, però intentava agafar-me a aquests petits grans avenços per continuar i donar ànims a l’ Emma, al meu home i a mi mateixa. Vam anar a una reunió d’Areola a Viladecans i allà vaig poder sentir-me una mica més acompanyada per totes les mares i els seus bebés que mamaven amb normalitat. Un parell de dies després, l’Emma va aconseguir mamar directament del meu pit gairebé exclusivament. Per engarxar-s’hi ens podíem passar fins a vint-i-cinc minuts, però a poc a poc aquest temps es va anar escurçant, i amb un mes ja era capaç d’agafar-se amb facilitat al pit i menjar sense fer-me mal. No va ser gens fàcil per cap dels tres. Sentir-la plorar o pensar que patia per la forma en què menjava em trencava el cor. Però avui li dono el pit allà on sigui que ella té gana, amb discrecció però sense vergonya. És tan natural… encara m’emociono quan hi penso. És tan difícil… i tan fàcil alhora… Durant tot el procés vaig sentir ràbia contra el sistema. Contra l’hospital. Contra les creences populars. Per què aquelles persones encarregades de donar la benvinguda als nadons no saben el que cal? Per què no coneixen el que després m’han hagut d’ensenyar d’altres persones? Per què no els fa mal a l’ànima sentir plorar un nadó i no l’apropen a allò que necessita, la seva mare? Per què en aquest món tan tecnòcrata s’oblida sempre el més important, els sentiments? No ho entenc tampoc ara. Crec que d’alguna manera s’ha desnaturalitzat el naixement, l’alletament i la criança dels bebés. És necessari que la recuperem. Des de la intimitat de casa meva, amb la meva filla als braços, dono profundament les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat i que han ajudat altres mares, pares i nadons a trobar el camí que volien recòrrer junts. Moltes gràcies a tots! Només espero poder aportar també el meu granet de sorra i retornar, ni que sigui una part, d’allò que m’han donat.